OPINIÓ
Ja fa trenta anys d'aquella jornada que va quedar gravada, amb tinta indeleble, a la memòria viva de tot un poble. Trenta anys des que la Verge de Loreto va pujar al poble per primera vegada i va eixir a trobar els seus fills i va recórrer els nostres carrers, despertant un sentiment compartit que anava molt més enllà del visible. Hui, en evocar aquella efemèride, neix el desig de tornar la mirada enrere i rescatar no només els fets, sinó també el batec que els va acompanyar, l'essència d'un dia que va ser veritablement extraordinari.
Per això, res millor que anar a la veu serena, culta i profundament humana de Don Vicent Gilabert Costa, antic rector de Sant Bertomeu, que va saber captar com pocs l'ànima d'aquell esdeveniment. La seua crònica, escrita amb la sensibilitat de qui no només observa, sinó que sent i participa, ens transporta amb una força admirable a aquelles hores irrepetibles. En llegir-la, un no pot evitar pensar que, potser, abans s'escrivia –i es vivia– d'una altra manera, amb més pausa, amb més fondària, amb una mirada més atenta als xicotets detalls que, al final, són els que construeixen allò veritablement gran.
Però el text no és només un testimoni literari; és també un mirall on mirar-nos. S'hi reflecteix el fervor senzill i autèntic dels javiencs, aquell que treia el cap sense complexos a balcons i finestres, que s'engalanava a cada racó del recorregut, que convertia els carrers en un espai compartit de fe, de trobada i de comunitat. Un fervor que hui, inevitablement, sentim diferent, potser més discret, potser més silenciós… o potser simplement transformat pel pas del temps i molt absent en trams.
Siga com siga, recuperar aquestes paraules és, en certa manera, tornar a viure aquell dia. És permetre que la memòria recuperi els colors, els sons, les emocions. És recordar qui vam ser -i, en part, qui vam seguir sent- quan la Mare de Déu de Loreto va caminar entre nosaltres.
Amb aquesta intenció, comparteixo a continuació aquest bell relat, titulat, amb tota justícia:
UN DIA EXTRAORDINARI
Va ser emotiu i carregat de sentit des del primer moment. El dia, que havia clarejat desapacible, no presagiava gaires coses bones; amenaçava pluja, i fins i tot van arribar a caure unes gotes… Miràvem ja, amb les celles més o menys arrufades, al cel carregat de núvols. «És ponent, no plourà», deien alguns, no sé si per tranquil·litzar-nos o per tranquil·litzar-se; altres afegien: «No serà res». Però la veritat és que no en teníem totes. Algú, més atrevit (o potser amb més fe) va dir: «¿Com plourà si els dos 'Amos' són al carrer?». Aquest va encertar de ple.
I vam emprendre la romeria cap al límit de la parròquia. Venia gent. El primer Oh de sorpresa sorgeix quan arribem a la placeta del carrer de Loreto: Quina font més bonica han deixat per a la Verge…! Però no ens podem aturar, perquè hem d'arribar al nostre destí abans que arribi la Verge. Segons anem baixant admirem la cura que han posat els veïns del carrer per mostrar la seua alegria pel pas de la Mare de Déu, que es farà dins una estona: cadascú ha tret el millor que tenia, perquè calia rebre bé la Senyora. Els automobilistes, entre molestos i sorpresos, ens pregunten què és el que està passant, i què vol dir tot allò que estem fent. És difícil dir-ho amb paraules i els convidem a que «mirin». La comitiva continua baixant i augmenta el nombre de participants.
Arribem a l'Asil, i sorgeix la segona sorpresa: hi ha molta gent esperant-hi i, entre ells, distingint-se de tots els altres pel colorit de les cintes que adornen els seus negres vestits, la Tuna, la nostra 'Tuna de Xàbia': És que no es canta a la dona de qui s'està enamorat? És que algú dubta que tot xabiero està enamorat de la seua Verge de Loreto? És lògic, doncs, que la Tuna hi siga… tant que, sense ells, hagués faltat alguna cosa a la festa que s'apropava. Hi ha nervis entre els que esperem. Un agent de policia ens auxilia: pel seu 'walki' ens diu que ja han sortit de la Església de Loreto. No cal dir més. Sense saber-ho, intuïm que viurem una jornada important, extraordinària, íntima, preciosa.
Els fars de dues motos de la policia anuncien el seguici que, a poc a poc, pausadament, amb la solemnitat de les coses senzilles, acosta la Mare a la gent que, amb un prematur 'nus' a la gola, espera impacient el moment de la trobada. I es produeix: aplaudiments, crits de vidre, llàgrimes, flors, i una abraçada entranyable dels sacerdots d'ambdues parròquies… Els avis de l'asil aplaudeixen, i els seus aplaudiments no els 'tapa' ni tan sols el repic de les campanes que les monges, incansables, toquen amb totes les seues forces.
Però es va obrint pas una veu, unes veus, i la gent calla perquè parli, o millor, perquè canti la Tuna. És ixiquetarrable: les flors, la capa d'un tun als peus de Maria, les cabrioles inversemblants d'un altre, la veu trencada per l'esforç i per l'emoció de l'altre, dels altres… La Mare de Déu encara novament el camí cap a dalt. I arriba al límit on s'uneixen, més que se separen, totes dues parròquies; i es produeix el canvi de portadors, i tots volen portar-la… «Més de pressa, Mare, més de pressa, que aquí a dalt t'estem esperant des de fa cent anys…».
La imatge entranyable, airosa, satisfeta de l'amor de tots els seus fills puja i puja, i no hi ha buits ni entre la gent ni entre les cases, perquè tots saben que la seua Mare de Déu està passant davant seu i -d'això estem segurs- presentant-li al seu Fill, allà al Cel, les cares emocionades dels qui el presenten.
Plaça i carrer de Loreto: cap obstacle impedeix a Maria veure la font, baixar el carrer costerut, arribar a l'homacina. Allà només hi ha uns moments, prou perquè una veïna digui des del més profund del seu sentiment: «Ara Una ja li ha dit a l'Altra: 'I per aquí dalt, i tot bé? A la mar va tot igual». És a dir, que ja s'han explicat «les coses». I una altra vegada emprendre el camí del Temple.
Els de Sant Bertomeu li han preparat una sorpresa (per a això van haver de dir-li una mentida, però Ella els perdonarà): el seu Fill Jesús no era a l'«escenari» esperant-la -com tots creien-, sinó que, gairebé d'amagat ha sortit a la trobada de la seua Mare… i aquí ens falten paraules per expressar tot el que aquesta trobada produeix al cor Bruna, però tots sabem que parlen molts més les llàgrimes i el “nus a la gola”, que les paraules que es puguendir.
Les dues Imatges són col·locades al seu lloc i, de nou, la Tuna primer, el Grup de Danses després, canten i ballen i honren Maria i el seu Fill. Després són dutes al Temple; allí es canta la Salve marinera i durant tot el dia reben la visita de centenars de xabieros enfervorits.
Quan al capvespre són portades de nou a l'escenari convertit en monumental altar, es reprodueixen les mostres de fervor. Endevinem que les places on se celebrarà l'Eucaristia es quedaran xicotetes, i així és. L'ofrena de flors tanca els actes que, previs a la Missa, se celebren per honrar la Verge.
S'inicia la Missa, les veus del cor de joves de Sant Bertomeu -quins nervis entre els nous- sona com mai: Que bé es canta quan es canta la Mare! No han regatejat cap esforç per estar, cantar i celebrar. Les Confraries del Natzarè han confeccionat una medalla preciosa que és beneïda i col·locada a la Veneranda Imatge: és el regal del poble de Xàbia a la Verge de Loreto, a la Verge Morena. Però tot acaba, i també aquesta Eucaristia que conclou amb la promesa de regalar una Corona per a la Mare, que els seus fills de Sant Bertomeu li lliuraran el dia de la seua festa, a la seua Parròquia de la Mar, cap al setembre, quan celebrem la seua festa.
Passa com sempre que hi ha un comiat: Mare i Fill es resisteixen a separar-se i es miren als ulls… Per fi, el Fill, bressolat de manera impressionant pels seus portadors, puja les escaletes de Sant Bertomeu i des d'allà, sense entrar-hi encara, s'acomiada de la seua Mare que, emocionada, emprèn el camí de tornada.
Es repeteix el mateix que al matí, però al revés: ara és la feligresia de Loreto la que espera la Mare, i la rep, i l'agaixa… Nosaltres l'acomiadem amb el cant de la Salve i amb uns senzills focs d'artifici, que expressen el nostre agraïment per la visita. Però és un comiat només formal, perquè tots, absolutament tots, continuem acompanyant la seua Imatge fins a veure-la entrar a casa seua, on és rebuda amb tots els honors i on, després del cant del seu himne, ens acomiadem amb el cor ple de gratitud, d'alegria, i d'aquesta íntima satisfacció que només generen els gestos i les accions quan estan fets amb els amors i les accions.
Verge de Loreto, Mare nostra, gràcies per la vostra visita!
Verge de Loreto, Mare nostra, protegeix sempre Xàbia!
Verge de Loreto, Mare nostra, pregueu per nosaltres!
