Se n'ha anat un familiar, un amic, Manuel Buigues amb el malnom de 'Sopa' per no tornar mai. Dia trist, agredolç, o alegre, igual que era ell per tal de fer feliç els que teníem la sort de gaudir de la seua amistat. Ell de Xàbia, jo de Múrcia. Ens vam conèixer fa cinquanta anys que són els que estic casat amb la seua cosina germana Gabriela, però l'amistat trenca fronteres.
Dir adéu als amics sempre és molt dolorós. El cor s'entristeix en pensar en l'absència i el buit que deixen en nosaltres. En perdre un ésser estimat, una sensació estranya ens envaeix, un gust amarg el que ens deixa. Se'n va així, de vegades, d'un cop de ploma, sense previ avís per assolir el vol definitiu.
Saber que no el veurem més ens fa pensar en la nostra pròpia existència. Però l'amistat roman sempre al record. És magnífic conèixer i compartir afecte, afalacs, confidències, viatges, cansament i una infinitat de coses
més.
Amistat que es va forjant dia a dia i amb el temps, adquireix una solidesa i llaços d'unió tan forts i, molt més, si és de la família, fins i tot més sòlids. Junt als bons amics un s'enriqueix intel·lectual i
espiritualment i, per tant, és més feliç. Els amics ens ajuden a continuar mantenint una vida social i amable, a compartir afectes i coneixements i contribueixen al nostre creixement personal. A estimar sense obligacions ni condició de sang, que la generositat floreixi com a qualitat natural, sense esforç.
Algú va dir: «Els amics estan en els bons moments quan els truques i en les adversitats sense cridar-los». Quan marxen, ens sentim perduts. Ens queda el consol que ens cuidessin des de la seua nova estada. M'agrada
imaginar que passem a un món millor, on els interessos són altres, on el temps no té hores, on els hiverns són més càlids… Quin misteri amaga la mort? Només sé que caminem d'una vida a una altra inexorablement, però, malgrat l'evidència, és tan difícil…
Ens queda fer un esforç perquè la vida continuï plena de goig i esperança allà on ens porte i que, malgrat les absències que contínuament es van generant, seguim sent feliços i aprenguem a poc a poc a prescindir del que perdem i enfortir-nos amb noves oportunitats que ens brinda, amb il·lusions renovades, perquè la vida és tan breu i dura com il·lusionant és viure-la.
El meu afecte i el meu afecte per als seus fills, Marilen i Manuel i els seus germans Fina i José Francisco, el seu nét i nétes. Manolo 'Sopa', era festa, alegria, amistat i felicitat. Era xabiero fins al moll i estimava les festes i els costums xaberes com el primer. S'entregava de tot cor no només a Fogueres, sinó també a les Festes de la Mare de Déu de Loreto i també col·laborava en les desfilades dels Moros i Cristians. El seu amor a les festes de Xàbia vivia al seu cor era una brasa que il·luminava el seu cos, i el portava a la pràctica. Mai no el vaig conèixer enfadat, sempre buscava la concòrdia i la seua finalitat principal consistia a agradar a tothom i que la gent s'emportés bé, esquivant les picabaralles o malentesos. En definitiva, cercava la pau.
Manolo descansa en pau. Fa pocs dies vaig van tindre la fortuna de veure't i passar uns minuts amb tu i la teua cara reflectia bondat, amor i pau com sempre, encara que jo vaig entendre que ja ens deixaries aviat per volar al cel.
Manolo, descansa en pau, t'espero a Fogueres, a les Festes de la Mare de Déu de Loreto, als Moros i Cristians i com no, a la meua estimada Platja de la Grava per sentir la teua llum d'amor diví mentre miro al cel des d'on ens ajudaràs perquè continuem estimant Xàbia i les Festes. Com sempre vas defensar els més vulnerables i desafavorits ara ho seguiràs fent junt al Pare Etern on gaudeixes de la glòria per sempre en què espero que ens veiem eternament.
Juan Legaz Palomares
