Enmig de la polèmica per la construcció d'una nova escola a Xàbia, que previsiblement començarà el seu camí en barracons, convé aturar-se un moment i mirar el passat. No pas per nostàlgia, sinó per comprensió.
Durant les dècades del franquisme, municipis com Xàbia afrontaven també mancances importants: menys recursos econòmics, menys desenvolupament tècnic i una població en creixement. Tot i això, la resposta institucional solia seguir una lògica clara. Quan es construïa una escola, es feia amb vocació de permanència. No eren solucions provisionals, sinó edificis sòlids, integrats a l'entorn i pensats per durar generacions.
Aquell model incloïa a més elements hui pràcticament desapareguts, com els habitatges per a mestres, moltes vegades annexes als propis centres educatius. La educació no s'entenia com a servei aïllat, sinó com a part d'un sistema més ampli que incloïa habitatge, comunitat i estabilitat. Paral·lelament, també es promovien habitatges de protecció oficial que contribuïen a estructurar el creixement urbà de forma ordenada. Alhora que s'inaugura el Grup Escolar 'Vicente Tena', s'estan construint o s'han construït les Cases de Protecció Oficial del Grup Juan Ramos -Frechinal-, les de Duanes -Grupo Bartolomé Ros- i Thiviers als 70.
Res d'això responia a un model ideal –era un sistema centralitzat, amb moltes limitacions–, però sí que revela una diferència fonamental, es construïa amb intenció de resoldre el problema de forma definitiva.
Hui, en canvi, Xàbia s'enfronta a una situació paradoxal. Amb més recursos, més administracions i més capacitat tècnica, la resposta davant la manca de places escolars torna a ser provisional. Els barracons, concebuts en principi com a solució d'emergència, han esdevingut una eina habitual. Mentrestant, el nou col·legi -el sisè del municipi- seguix sense materialitzar-se com a infraestructura permanent i potser toqui als xabieros pagar aquests infames barracons.
El problema no és només material sinó també organitzatiu. Les competències estan repartides entre diferents administracions, cosa que sovint genera retards, bloquejos i solucions intermèdies. A això se suma un creixement urbanístic que no sempre ha anat acompanyat de la planificació necessària a serveis públics.
El resultat és visible. Alumnes que estudien en condicions temporals que es prolonguen en el temps, i una sensació creixent que allò provisional s'ha normalitzat. Ja va passar amb l?ampliació de l?institut del poble.
Comparar les dues èpoques no implica idealitzar el passat, però sí que permet plantejar una pregunta incòmoda: com és possible que, amb menys mitjans, es construïssin solucions més duradores, i que hui, amb més recursos, costi tant oferir-les?
Potser la resposta no està només en els diners, sinó en la manera de planificar, prioritzar i executar. Perquè, al final, una escola no hauria de ser mai una solució temporal.
Una metàstasi del càncer que afecta l'actual societat: el materialisme s'imposa i els valors morals s'arraconen. La docència s'hauria de considerar un pilar social i invertir-hi, generosament, en això fonamental i m'atreveixo a dir que molt rendible, perquè es tracta, ni més ni menys, que de la preparació de les persones que regiran el futur: un nen ben format equival a un home capaç i el manca de formació pot derivar en un delinqüent. Van tindre cura del mestre i de correspondre merescudament al potent valor que amaga la seua vocació, hauria de ser, més que una obligació, un acte de justícia obligatori. Invertir a l'escola, l'accés fàcil i agradable, l'ambient, el seu entorn i tot el que giri al voltant de la docència és de rendibilitat assegurada. I a curt termini.