Aquest text el dedico a dues àvies que recentment han passat a exercir la abuelidad. I encara que la abuelidad poden exercir-avis i àvies, sembla que són elles les que millor l'exerceixen, deixant per als avis el recurs d'anar a pels néts a la eixida de l'escola i acompanyar-los a les activitats i algunes altres coses que es presten a això. L'enhorabona per això a tots els que poden exercir la abuelidad en aquests temps que la pandèmia ens posa traves per veure i sentir la calor dels néts.
Fa unes dates li preguntava a una amiga, recentment àvia, si estava exercint la seua abuelidad i com he comprovat que aquest terme no apareix en el Diccionari de la Reial Acadèmia Espanyola, vaig a fer una xicoteta contribució a l'esforç que hi ha entre alguns col·lectius perquè la esmentada paraula i el concepte que assumeix la mateixa s'incorpori a el Diccionari de la RAE.
En 2014 vaig escriure un assaig titulat "sogre i avi" que he distribuït entre alguns amics i companys de carrera, sobre el paper masculí d'aquests dos estats. En el mateix vaig tractar el tema de la abuelidad. Cal assenyalar primer que és una funció lligada a el desenvolupament de la gerentología, dels drets dels avis, a l'allargament de la vida ia la noció de quarta edat que no tercera. La abuelidad no cal confondre-la amb l'ancianitat ni la vellesa, sinó amb l'establiment d'una relació amb el nét o la néta. És la relació que es prodiga entre els
néts i els avis.
Aquesta expressió va ser encunyada per la Dra. Paulina Redler el 1980 i el va definir com "l'estructuració psíquica de l'ésser humà en l'ordre de les filiacions en situació trigeneracional, personal, familiar i social". Aquí es parla de les relacions existents entre tres generacions i dues personalitats, la dels avis i la dels néts.
He constatat que en les generacions de la primera meitat de segle XX molts 'avis' ja havien mort a l'néixer els seus néts. Per a ells, en aquest moment històric, van tindre un nét era l'inici de la vellesa i de la finitud conseqüent. Però hui, amb l'allargament de la vida i les joves maternitats, el pas a l'estat d'avi o àvia és més d'hora. Hui hi ha avis i àvies en una edat de pot rondar els cinquanta anys, si bé hui, quan la maternitat té lloc a una edat més gran, la dels avis també augmenta, però no tenim el concepte de finitud que tenien els d'abans, ja que la nostra esperança de vida és major i no ens trobem tan 'grans' com els d'abans.
Quina és la funció dels avis per exercir l'àvia conscient i plenament? Manvan tindre lautoritat sense ser autoritari. Transmetre dels valors familiars reforçant-los. Comunicar els coneixements i habilitats del passat front o amb la invasió de la televisió i les noves tecnologies, però sempre amb un tracte banyat per l'afecte i el respecte.
Els avis no han de substituir els pares. No té edat per ser pare, o mare en el cas de les àvies. A Julián Marías li van preguntar quan va van tindre la seua primera néta, si volia als néts com als fills. Va contestar que no, i no perquè no fos filla seua, sinó perquè no ho era de la seua dona. L'avi o àvia que vulgui fer el paper de pare o mare, està realitzant un paper negatiu en la seua funció. De vegades els avis pretenen en els seus néts un poc del que no van poder fer amb els fills; volem que continuïn el nostre projecte personal, però cal ser conscient que cadascú ha de buscar el seu camí i créixer en ell.
Alguns en aquesta etapa demanen que els fills els donin un nét per malcriar i amb qui compartir el temps. En un poble proper aparecío una pintada que deia: no cuidis els teus fills, edúcalos. Els pares han d'educar però el paper dels avis no pot ser el de malcriar, sinó el d'acompanyar els néts en el seu creixement i maduració conduint per camins d'honestedat, honradesa, respecte ....
Diré que el paper de les àvies sembla que assumeix millor la abuelidad que el dels homes, ja que junt a l'afecte ia la tendresa hi ha un amor intrínsec, hi ha una donació de si que no s'aprecia en l'avi home .. Una pregunta a la qual hem de contestar-nos. ¿Sóc avi o faig d'avi ?.
La veritat és que els temps de l'confinament ens han separat físicament dels néts, (no és distància social com indiquen els mitjans, sinó distància física) però no per això hem de deixar d'exercir la abuelidad que la nostra situació en l'organigrama familiar ens demanda. Si ho fem bé, tot i les traves, dels impediments i de les pors que aquesta pandèmia ens depara, espero que alguna cosa quede en l'ordit afectiva dels néts que han crescut i recordin el nostre paper com una cosa positiva en la seua vida.
Animeu-vos a exercir bé la abuelidad i per descomptat vaig a remetre aquest escrit a la Reial Acadèmia de la Llengua perquè inclogui el terme en el Diccionari.
