OPINIÓ | José Font Caballero
Ara que el món ha tornat la mirada cap a Roma i que el vocabulari eclesiàstic ens resulta més familiar —pel que fa a dignitats i càrrecs—, cal recordar un grau dins de l'elenc religiós espanyol que Xàbia no posseeix actualment, però que va gaudir en exclusiva la nostra vila, en detriment de Dénia i altres pobles de la comarca. Parlem del títol de pavorde de la Parròquia de Sant Bertomeu i Sant Marc de Xàbia.
Sabem, per nombrosos documents i descripcions, que el nostre temple parroquial era com una xicoteta catedral tant per la seua estètica com pel seu funcionariat clerical: rector, ecònom, vicari, sagristà, organista, cor, sochantre, capiscol, beneficiaris, escolans, acòlits, diaques... La vila era el lloc predil; per això, el papa Paulo V va tornar a congraciar-se amb la Història javiense i va atorgar el títol de pavorde a tot rector de Sant Bertomeu —nascut a Xàbia i ben format teològicament— mitjançant una butlla datada el 9 de desembre de 1609. Aquest reconeixement va ser una recompensa per la sang xabiera catòlica vessada als camps de batalla a Flandes, pels mardats japonesos Sapena.
Fixeu-vos si era important haver nascut a Xàbia per ostentar el títol de pavorde, que Roque Chabás ens explica el següent al Diari de València, el 15 de setembre de 1920:
«El pavorde era una dignitat eclesiàstica, que solia concedir-se, com els prebendats, priors, abats, etc., als capellans de les parròquies importants. (…) Resava la butlla que el càrrec havia de ser exercit per un fill de Xàbia. I heus aquí que una dona de la vila de Gata, de família acomodada, va dir que pariria un fill que seria pavorde de Xàbia. I per això va venir a desocupar Xàbia, i aquí se'l va batejar amb el nom de José Signes. En efecte, va ser prevere i beneficiat d'aquesta parròquia, i elegit pavorde el 1713, càrrec que va exercir fins al 1736. Era doctíssim teòleg i tenia fama de fàcil i notable orador».
El 1961, el cronista Juan Crespo Ruano, Mariano Navarro Rubio i Juan Tena van iniciar els tràmits perquè l'Arquebisbat restituís aquest títol propi de la Corona d'Aragó —més concretament del Regne de València—, que representava la dignitat més alta d'un sacerdot. El títol de pavorde -pabord, en valencià- va deixar d'usar-se al nostre poble just després de la signatura del Concordat entre els Estats Pontificis i el Regne d'Espanya, el 1851. La desídia -atribut xabiero per excel·lència- també va contribuir a perdre aquest privilegi papal, fins a la seua restitució per l'arquebis va presidir l'acte al mateix altar major de la església de Sant Bertomeu, el dia 1 de maig de 1962. El primer pavorde d'aquesta nova etapa va ser don Juan Esteve Domingo. Don Joan no era natural de Xàbia, però la llicència del senyor Marcel·lí per rehabilitar aquesta dignitat consistia a atorgar-la a tot rector titular de Sant Bertomeu des d'aquell moment en endavant, sabent que la nova política de l'Arxidiòcesi impedia que un paisà poguera ser capellà rector de l'església del seu poble natal.
Els pavordes es distingien dels altres sacerdots per la seua vestimenta: bonet negre amb borla fúcsia, rivet fúcsia a la sotana i vestits idèntics als dels canonges a les cerimònies.
Ara que la nostra parròquia sembla evocar, a cada cantonada del poble, temps pretèrits de fe popular, pregunto: ¿Seria aquest el moment de recuperar aquest títol de manera honorífica, per gratificar altres sacerdots —encara que no sigan fills de Xàbia— que hagen exercit bé la seua tasca?
Pavorde no ho sé, però d'un temps ençà no se sap que els ha passat als d'aquí. Es passen el temps passejant sants de banda a banda del poble. Potser buscar el títol de «Costall d'or» seria una altra fita a assolir.
Hi haurà més processons si no t'agraden te'n vas a Holanda
O tu a aixecar palets de blocs a pols al passadís de casa teua, oa fer genuflexions davant del capellà a la seua. A mi a Holanda no se m'ha perdut res.
Doncs sembla que tant l'arquebisbe com el Pavorde dels anys 60 del segle passat no van ser capaços d'impedir les atropellades del ministre Navarro Rubio a la Punta del arenal i això que se'ls veu parlant animadament a la foto.
Suposo que aquest nomenament és una de les preocupacions més grans dels habitants de Xàbia.
Sembla una broma.
La broma és la teua incultura, papanates.
D'inculto res, que he llegit amb tota atenció l'article de font i m'ha quedat clar que sense aquest títol, qui perd no és Javea, sinó el bonet del rector de Sant Bertomeu, que no pot portar un pon-pon de color a la cúspide.
Per descomptat, Paborde, una estona ho és el clergat…
Coincideixo amb aquesta resposta i agraeixo a José Font i totes aquelles persones que ens facin partícips dels seus coneixements.
És bo i convenient conèixer la nostra història, aprendre d'ella i, si és possible, recuperar-la, no només perquè és cultura, també perquè el seu coneixement pot evitar la repetició d'errors del passat. exemplar i altres mesquí i malsà, però que cal conèixer-lo.