OPINIÓ
Cada mes de juny, Xàbia es transforma per celebrar les vostres estimades Fogueres de Sant Joan, unes festes que llencen els carrers de música, color, foc i emoció. Entre els actes més esperats i arrelats destaca la celebració dels Bous al Carrer, una tradició que forma part de la identitat festiva del municipi i que continua reunint veïns i visitants al voltant d'una de les manifestacions culturals més emblemàtiques del poble.
Els Bous al Carrer formin part del patrimoni festiu valencià des de fa segles. Durant les festes, el recinte taurí -i el baret per suposat- es converteix en un dels principals punts de trobada. Allí es comparteixen moments d'emoció, convivència i respecte per unes celebracions que han passat de parells a fills, convertint-se en un autèntic arribat cultural.
Els Fogueres de Sant Joan han sabut evolucionar amb el temps mantenint l'essència que els caracteritza. En aquest context, els Bous al Carrer continuen ocupant un lloc destacat dins la programació festiva, combinant tradició i organització per adaptar-se a les necessitats actuals.
La seguretat, el respecte a les normes i la implicació de les entitats organitzadores permeten que aquesta tradició continuï desenrotllant-se dins un marc festiu que posa en valor tant el patrimoni cultural com la convivència ciutadana.
Ens poden agradar o no. Poden semblar-nos una tradició plenament vigent o una festa que alguns considerin fora de lloc en els temps actuals. Però allò que resulta difícil de discutir és que els Bous al Carrer formin part de l'ànima festiva de Xàbia. Són una herència rebuda, una expressió cultural que ha acompanyat generacions de xabiers i que, d'una manera quasi atàvica, continua vinculada a la identitat del poble de Xàbia com tota cultura mediterrània amant dels bous des de Roma. Entendre la nostra vila i les seues Fogueres és també comprendre el paper que aquesta tradició ha tingut, i continua tenint, en la construcció del seu caràcter.
«Atàvica» i l'antiga Roma són bones claus per contestar aquest article d'opinió del Sr. Font: Al Paleolític la tradició era anar a la caverna de la tribu enemiga quan els homes havien eixit a caçar mamuts, deixar d'una garrotada inconscients a les dones i dur-se'ls a la seua caverna. l'escassetat de dons, emborratxaran els sabins per segrestar 'les donzelles' A les savines no els va fer gràcia aquella forma 'ancestral' de lligar i inventaren les discoteques.
I si el sofriment d'un animal produeix a les persones goig o orgull de ser més llest que una vaca, preocupa l'afirmació que aquesta tradició ha tingut, i continua tenint (un paper), en la construcció de seu caràcter.
És la seua opinió. Molt respectable i molt a prop de la meua. Imagini's que des del seu escó com a regidor quan finalment aconseguisca representació municipal després de tantes oportunitats perdudes, podrà intentar portar aquesta festa del nostre calendari. Salutacions!
És molt fàcil, el que bo voldries per a tu tampoc ho hauries de voler per ningú. Per molta tradició que seguix, és més afortunadament les tradicions als llarg dels anys han anat canviant. Per mi és un signe devolució plantejar-se canvis i no donar les coses per vàlides simplement perquè és «tradició». Podria possat una llarga llista de tradicións que han vingut descartar-se per l'evolució i temps al temps confia que passi el mateix amb aquesta. Tortura, ni art ni cultura.
Anna, entenc el que dius. A mi els bous no m'agraden, però no soc gens partidari de les prohibicions. No és el teu cas pel que escrigues però només a alguna gent li preocupa el benestar animal dels bous, no dels porcs, gallines, gossos, gats, rabosos, no ho sé… Sempre veig la defensa animalista com a pretext per atacar una cultura determinada. La nostra. També puc estar enganyat. Salutacions i gràcies per llegir-me.
Els qui glorifiquen i romantitzen el patiment animal no tenen res fonamental: compassió. El patiment animal mai no s'ha justificat, i hem de prioritzar la compassió i l'empatia sobre idees obsoletes, simplement perquè els nostres avantpassats no les van comprendre millor. Fins i tot l'apartheid es va defensar: el dret a manvan tindre esclaus com a servents sense valor ni drets, ia cremar dones acusades de bruixeria; per aquell temps, era legal. Hui sabem que mai no va ser ètica ni moralment justificable. Maltractar, fins i tot torturar i matar animals només per al nostre «entreteniment», mai no ha estat bé ni ho estarà. I en el fons, si som honestos, ho sabem.
Moltes gràcies per intentar llegir el meu article. No obstant, sobre la tauromàquia ja en parlarem una altra vegada, ja que mereix un debat propi. Una salutació.