OPINIÓ | José Font Caballero
Xàbia sempre ha estat un vers solt a la política espanyola. Des de fa segles, els xabieros hem demostrat una peculiar capacitat per desmarcar-nos del corrent general quan es tracta de defensar els nostres interessos, la nostra identitat o, senzillament, la nostra manera d'estar al món. Mentre altres seguien consignes, aquí es prenien decisions pròpies, de vegades incomprensibles des de fora, però profundament coherents des de dins.
La Història ho avala. Durant la Guerra de Successió, quan bona part de l'antic Regne de València va apostar per l'Arxiduc Carles d'Àustria, Xàbia es va manvan tindre fidel a Felip V. Dénia, a pocs quilòmetres, va triar el bàndol contrari. Aquella decisió no va ser menor: va marcar relacions, privilegis i greuges durant dècades. Xàbia va tornar a anar per lliure, fins i tot a risc de quedar aïllada.
Un segle després, a la Guerra del Francès, els xabieros no van dubtar a plantar cara a l'exèrcit napoleònic. No va ser una resistència simbòlica ni de saló: va ser sang, va ser sacrifici i va ser valentia. Un petit poble pagès i mariner enfrontant-se al colós francès amb més coratge que mitjans, deixant morts i memòria. Un altre cop, Xàbia escrivint la seua pròpia estrofa mentre Europa cremava.
A finals del segle XIX, el municipi es va convertir en un dels epicentres del carlisme regional. Mentre Espanya es debatia entre liberalisme, monarquia i república, aquí calia amb força una causa que barrejava tradició, religió i protesta social. No va ser casualitat. El carlisme va trobar a Xàbia un terreny fèrtil, amb una societat complexa, dividida, on les lleialtats no sempre coincidien amb els mapes oficials.
Aquest caràcter indòmit es va manvan tindre al segle XX. Les lluites intestines de la burgesia local, els enfrontaments soterrats entre famílies, interessos econòmics i visions de futur van generar situacions polítiques insòlites. L'exemple més paradigmàtic va arribar el 1979, a les primeres eleccions municipals democràtiques. En una pirueta política digna d?estudi, va ser l?Aliança Popular d?arrel franquista la que va fer alcalde el candidat socialista. Un episodi que, vist des de fora, semblava un error d'impremta, però que a Xàbia tenia tota la lògica del món.
I si avancem fins a temps més recents, el patró es repeteix. El 2011, quan el mapa d'Espanya es va tenyir de blau després de l'aclaparadora victòria del partit Popular a gairebé tot el país, Xàbia va tornar a trencar la baralla. Va ser el llogaret gal. L'únic punt roig que resistia al bell mig d'un oceà conservador. De nou, contracorrent. De nou, singular.
I ara què? La història ensenya que a Xàbia res no és casual. Jo crec fermament que estem a les portes d'un altre fet insòlit, d'aquells que semblen guiats per una mena de sincronia amb el destí nacional. No seria estrany que, a la mateixa hora que els socialistes abandonin la Moncloa, a Xàbia el PSOE torneu a van tindre l'alcaldia. No per obediència a una onada, sinó precisament per contra: per fidelitat a la nostra tradició d'anar a contratemps.
Perquè si alguna cosa ha demostrat Xàbia al llarg dels segles és que no seguix el ritme marcat per Madrid, València o els titulars. Xàbia compon la seua pròpia melodia política. I això, en un país tan donat al seguidisme, és gairebé un acte de resistència històrica.
Bonica lectura. Moltes gràcies… cada dia se n'aprèn un poc més.
Bon article. Resum concís i encertat de la nostra història local.
Jo crec que amb aquests darrers dotze anys de govern socialista a Xàbia estem més que servits, recuperar el temps perdut per culpa de Chulvi i la seua banda ens va costar un munt d'anys.
Exacte, independència ja!!!!