OPINIÓ | José Font Caballero
En uns dies estarem de nou immersos a la Setmana Santa, i amb ella, és important rescatar de l'oblit esdeveniments socioculturals propis dels xabieros, amb un marcat caràcter de la idiosincràsia valenciana, com La Salpassa.
Fins als anys seixanta, la nostra població celebrava aquesta festivitat religiós-popular. El sacerdot amb bonet, revestit amb roquet i estola morada, portava una creu i era acompanyat pels acòlits o escolans, que portaven cistelles buides i recipients amb sal; el sagristà, que sostenia l'hisop; i els majorals de la Confraria de la Pietat –la del Crist Jacent–, els qui portaven una jofaina -safa- per a dinerets per al clergat. Darrere del seguici, els xiquets del poble, ja congregats a les portes de l'església, duien maces de fusta.
'La Salpassa' als anys 50 al poble de Xàbia | Foto llibre 'Impasible el posat' de Simón Riera. 1998.La Salpassa se celebrava durant tres dies de la Setmana Santa a causa de lextensió del terme municipal. Començava el Dilluns Sant després de la missa del matí, a la barriada de Duanes del Mar, continuava el Dimarts Sant als ravals i finalitzava el Dimecres Sant al nucli històric. El capellà entrava a les cases, les beneïa ruixant aigua beneïda al vestíbul i acostava la creu perquè fos venerada pels presents. Els escolans deixaven un pessic de sal sobre una taula –a manera d'altar– i movien les cistelles per demanar ous o, en el millor dels casos, alguna pesseta o dur.
Mentrestant, els xiquets que esperaven fora amb les maces colpejaven reixes, portes i el terra del carrer, advertint a tots que La Salpassa recorria la vila. Si la processó passava per una casa tancada, els xiquets aporreaven la porta amb més força. Les maces de castanyer eren les que produïen més soroll.
Entre els cants que ressonaven entre cop i cop els primers dies de la Setmana Santa xabiera, destacaven:
«Ous, ous a l'armari,
Bastonades al vicari.
Ous, ous al bercoc,
Bastonades al pilicococ.
Ous, ous al racó,
Bastonades al senyor retor».
«Poma rodona
De l'hort de Cardona,
Quincells,
Quantes rames té Castell.
En posa una,
En posa dos,
En posa tres,
En posa quatre,
Posa zinc,
Posa sis,
Posa set,
En posa vuit,
Posa nou,
La perola ha fet un ou.
La taronja val un sou
I la pera un divuit.
Mitja lliura d'oli
per a sant Antoni
I els demés per a sant Francès».
Si El Combregat –la processó de la Comunió d'impedits–, hui desapareguda, marcava el final de la Setmana Santa i la Pasqua xabiera, La Salpassa era, sens dubte, el gran inici d'aquestes festivitats religioses de la Passió.
La devoció popular a la fe xabiera ha estat sempre rica, i hui viu un nou auge amb la incorporació de nous actes i devocions. Tanmateix, és fonamental recuperar alguns d'aquests costums de manera fidel i idèntica, sense alterar-ne l'essència ni el ritu. Si no, es desvirtuen i perden el seu veritable significat. Un exemple d'això és el encontre, que aquest any es reedita després de moltes dècades, però no en diumenge, com tradicionalment se celebrava, sinó en dissabte a la nit.
El Ajuntament, la Parròquia, les confraries i les associacions, independentment de les seues creences, han de vetllar per la preservació del llegat valencià. Només així podrem comptar amb La Salpassa la propera Setmana Santa, com ho van fer els nostres grans.
