OPINIÓ
La meua infància fa olor a l'estiu, a salnitre ia cal… Fa olor dels estius al Portetxol, quan la calor començava a caure sobre les pedres blanques i arribava el moment solemne d''emblanquinar' o 'encallar' la casa. Era gairebé un ritual ancestral. Aleshores les dones prenien el protagonisme absolut d'aquella litúrgia mediterrània que anunciava l'estiu.
Recordo els cubs metàl·lics, les brotxes gruixudes i les mans tacades de blanc. La calç ho impregnava tot, les parets, la roba estesa, la terra, els pins i fins i tot l'aire. La casa semblava tornar a respirar després de cada capa. Embalar no era només una qüestió estètica, no, era higiene, protecció i cura. Era preparar l'habitatge per a l'estiu, purificar-lo i defensar-lo del sol abrasador.
Després arribava el blau, el blavet, aquell anyil intens amb què es tenyien portes, finestres i persianes. Aquell blau indi, tan profundament mediterrani, apareixia lluminós contra el blanc mat de la calç. Des de les illes gregues fins a la costa xabiera, passant per Tunísia, aquest contrast ha format part de l'imaginari del Mare Nostrum durant segles. Però per a nosaltres no era un pintoresc decorat com ara, era simplement la vida quotidiana.
La calç era higienitzant per la seua elevada alcalinitat i el seu alt PH, convertint-la així en un material naturalment antisèptic. Les cases emblanquinades romanien netes, fresques i protegides davant de la floridura, els fongs i els bacteris. La calç permetia que els murs transpirassin, regulava la humitat ambiental i evitava condensacions. A més, durant el seu lentíssim procés de carbonatació -que podia prolongar-se durant dècades i fins i tot segles- absorbia CO₂ de l'ambient, contribuint a netejar l'aire en lloc de contaminar-lo. Davant materials industrials més agressius, la calç representava una manera més natural, saludable i sostenible de construir. Preneu nota els nous constructors i arquitectes…
Quanta saviesa….