OPINIÓ | Juan Legaz Palomares
No, xabieros, no us penseu ni imagineu per un moment que m'he oblidat de Xàbia. Seguix viva en el meu cor, encara que de vegades els esdeveniments o la poca traça de la meua ment vella no encerti a revelar tot l'amor que sento per la meua estimada Xàbia. Però, en veritat, les teues belleses em diuen contínuament i agiliten i inspiren el meu vetust cervell per il·luminar aquest reducte de neurones que encara hi sobreviuen.
El mar em truca. Les cendres atrapen tot el meu ésser, la lluna riela. El sol despunta en clarejar entre l'espessa boira, enviant-me un raig tenebrós que m'avisarà de la teua presència, la sirena de Xàbia que em truca.
La galta està eixuta, ja no queden llàgrimes. La saludable aigua del mar remull els meus ulls tristos i enroigits. Em sento a la roca que sempre ho feia. No em comunica res. Paciència. Aquí estaré esperant-te. Els sospirs volaven a l'aire, pretenien assolir la dolçor dels teus petons.
La roca on ens assèiem, allà, estava inamovible, impassible, com si fos el tron que ens elevaria a la glòria. Sempre era buida, encara que la platja estigués plena de gent. Conservava les mateixes carícies, els mateixos sanglots, els mateixos laments, com si haguessin estat esculpits en la seua impenetrable duresa, pel millor dels escultors.
Aquesta vegada, les llàgrimes que s'havien contingut en aquestes bosses grisenques sota els seus ulls somnolents van fugir, escalfant la galta enrossada en el trajecte fins arribar a la barbeta. Els va prohibir terminantment que sortissin dels seus ulls, fins i tot quan va comprovar els continus desgreuges que el martiritzaven. El cor sembla cridar desconcertat a punt d'erupció, com un volcà latent.
Aquest cos esvelt i àgil nedava sense parar per assolir la riba després de tants anys exhibint el seu amor per la Badia, havia deixat de bategar. La seua bellesa incorrupta, toquejava les cristal·lines aigües de la Badia de Xàbia, on molts altres cossos ja sense amo descansaven, per fi. Les faccions de la cara no paraven de recompondre's al meu cap, tros per tros. Per més que intento arrancar-me aquesta idea, no puc. Em sento impotent. Em domina el record. La seua bondat penetra als meus porus.
Hi ha sentiments profunds i sensacions misterioses que guardem al més profund del nostre interior i que difícilment podrem explicar. No hi ha un sol dia en què no hi pensi. La vida és una trobada apassionada amb persones que entren i ixen, deixant empremta o passant desapercebudes. Tant de bo des del cel escolti aquestes paraules que mai no li vaig dir i aquests pensaments que mai compartia.
La Xàbia és allà, perenne, esperant i sentint l'afecte que li donem. Si us plau, cuidem-la!, que ens seguix manifestant cada dia el delit d'un clarejar impressionant amb la deliciosa bellesa de les seues meravelles.
Des de Xàbia ens hem de preguntar, com és possible tanta bellesa en tan poc lloc. L'onada recobreix tota la meua pell. Penetra fins al fons de l´ànima. Infinitat de records. Descansa en pau la meua sirena xabiera.
Gràcies,a XABIA.COM,Tots els comentaris,,són els meus pensament motius,quan per circumstàncies de la vida ACE més de trenta anys,que no la visito,,la meua terra estimada,la meua xicoteta pàtria,,on vaig néixer,,la meua adorada MITJANA LLUNA,EL PORTICHOL,,AMB L'EMBLEMA DE L'ILLET,,LILLA, en aquells anys,, on es podia gaudir de les seues caletes, paisatges, en la més intimitat,, pescar lliurement,, gaudir del sabor de les,, PECHELIDES ELS BOGAMARINS,, Les seues festes patronals, la BUCHA DEL CHESUS DE NAZARÈ, les FOGERES DE SANT CHU, mar,,Tot a quell, continua,però res és igual,,el turisme,,ho ha destrossat tot,,els seus governants,s'han omplert les butxaques,,siguem clars,,els que vam néixer a quella terra,,sabem que tot aquest desastre,,an estat bandalisme ,,No ens equivoqueu,, FLAMA,,però no per bé,,més aviat per recriminar als causants d'aquest del crim que han comès a la nostra Xàbia,,només una reflexió,,els.pocs fills de Xàbia que queden,,estan pensant a deixar el seu aquell.poble I buscar algun lloc on es pugui viure amb més tranquil·litat,Jo sempre al Xàbia que la gaudeixi, des dels meus primers passos,, fins al 1970,, ni vaig tornar, ni tornaré,, per no veure l'espoli que an fet amb ella,, mai.lo.perdonare,, ni jo,, ni els que fa anys, ja descansen sota terra….
Quina veritat més gran jo anava per una barra de gel amb la bicicleta al port que temps…