OPINIÓ
El 1940, la gana va deixar una de les seues empremtes més tristos al litoral xabiero. Aquell any es va donar caça a l'últim exemplar conegut de foca monjo -el llop marí en valencià- al Cap de Sant Antoni per aprofitar la seua carn i alimentar diverses famílies de Xàbia. En aquells temps difícils de postguerra, la necessitat es podia imposar fins i tot sobre la protecció d'una espècie que durant segles havia format part del paisatge mediterrani. Amb aquell animal no desapareixia només un exemplar, sinó també una presència habitual de les nostres costes.
És cert que la població d'aquest mamífer, conegut com el rei del Mediterrani, havia minvat per la persecució indiscriminada dels pescadors xabieros i d'altres llocs, amb destrals, com a Alacant, o per causa de la pesca amb dinamita de foc, a l'últim terç del segle XIX i al primer del segle XX, ja que suposava una amenaça constant al seu suport vital, la pesca. Ara només ens queda una famosa cova que recorda el pas per la Història natural xabiera, doncs en aquests llocs van haver de refugiar-se les foques monjos centúries enrere, per la presència humana a les platges, hàbitat de sempre, canviant des de llavors els seus costums.
La foca monjo mediterrània –Monachus monachus– havia ocupat històricament bona part del Mediterrani. A les Balears, la seua desaparició va ser més recent i va estar vinculada principalment també a la persecució directa. El mateix Govern de les Illes Balears considera la foca monjo l'espècie l'extinció de la qual a les illes és més recent i assenyala que, des d'aleshores, el context per a una possible recuperació ha canviat; encara que la pressió humana sobre el litoral ha augmentat, també s'han creat espais protegits, com ara el Parc Nacional de Cabrera i diverses reserves marines. A la cultura popular de les Pitiüses, es recomanava a l'època decimonònica, que una dona amb problemes al part donés a llum sobre la pell d'una foca monjo, i el pescador que tenia com a penjant al coll un bigoti d'aquest anima, mai no moria ofegat.
Des de fa dècades s'estudia la possibilitat que la foca monjo -el vell marí a mallorquí- pugui tornar a les nostres illes orientals. El 1999 ja es va realitzar un estudi de viabilitat per a la seua recuperació i, posteriorment, l'executiu autonòmic va aprovar el 2006 un avantprojecte de reintroducció. Aquells treballs plantejaven la recuperació local de l'espècie dins una estratègia internacional de conservació i destacaven que el seu retorn contribuiria a conservar un dels mamífers marins més amenaçats del planeta.
Actualment, un documental de CaixaForum ens anima a conèixer la foca monjo, el seu passat, present i, per què no?, el seu futur… I nosaltres? Bé podríem pensar en la Reserva Natural del Cap de Sant Antoni, ampliar aquesta protecció geogràfica, més si és possible, i, aprofitant que és un lloc d'albirament de balenes, completar-lo i tornar-lo a la naturalesa part del que li hem pres…
Mentre la costa de Javea siga un circuit per a llanxes ràpides i motos aquàtiques veig molt molt complicat que torni un animal com la foca monjo.
Jo també ho veig difícil. Més aviat seria un risc afegit.
Una pena, perquè hi aportarien molta bellesa. Potser també un desplaçament de l'ecosistema, no ho sé.
Tenim motos monjo, moltes, massa