OPINIÓ | José Font Caballero
A les cales xabieras, quan la marea baixa deixa al descobert les roques humides i calentes, apareixen les llapes, aquests xicotets mol·luscs que s'aferren amb una tenacitat gairebé miraculosa. Amb la seua petxina cònica i dura, semblen formar part de la mateixa pedra. Des d'antic, les lapes han estat recurs i companyia. Els pescadors les recollien com a aliment complementari, especialment en èpoques d'escassetat, i generacions de xiquets van passar els estius provant sort per arrancar-les de la roca amb una navalla o una pedra improvisada. Entre bassals i algues, aquell joc es convertia en ritual.
En valencià, cada família, cada cala, cada generació ha batejat la llapa amb un nom diferent. El terme més comú és lapa, però no falten variants plenes de matisos: llapa, xona, patella -més proper al terme científic Patella- pegellida, i fins i tot l'afectuós lapeta. A Xàbia s'han trucat i s'anomenen de dues maneres: petxelides i petxelines.
La seua abundància al litoral de Javi està documentada des de fa segles, i actualment els científics les consideren bioindicadors de la salut de les aigües costaneres. Allà on prosperen, el mar respira net. Allà on escassegen, es revela l'impacte humà sobre els ecosistemes marins.
Així, la llapa és alhora record costumista i objecte d'estudi; joc infantil i recurs de subsistència; paraula viva del valencià i termòmetre natural de la vida marina. Però quan les cales s'omplen de visitants, les roques del litoral es converteixen en escenari d'un joc que sembla innocent però que amaga un dany silenciós. Els cubs de plàstic, plens de crancs, lapes i xicotets peixos atrapats per mans infantils, són hui part del paisatge quotidià. Tot i això, el que per als xiquets és un entreteniment passatger, per a l'ecosistema marí representa una autèntica sagnia: cada captura suposa la pèrdua d'un ésser viu que compleix una funció insubstituïble a la delicada xarxa del nostre litoral.
El nostre Ajuntament haurà de ser valent i afrontar aquest repte amb decisió. No es tracta d'arrabassar la diversió estiuenca, sinó d'educar i protegir. La fauna marina de les nostres roques no pot suportar indefinidament la pressió de milers de galledes cada temporada. És urgent dissenyar campanyes de sensibilització, senyalització en cales i mesures de conservació que facin comprendre veïns i turistes que van tindre cura del mar és també respectar les seues criatures més xicotetes. Protegir els crancs, lapes i altres habitants de les nostres roques és protegir, de fet, l'essència mateixa del nostre poble.
Fa ja alguns anys que en dediqui a fotre-li la bronca a estrangers i forans que deixin en pau a les Lapes de la nostra costa, alguna vegada en perill que en donaren alguna hòstia, mai tenen prou quan més agafin més volem, sempre els dic que deixin algun per a les futures generacions és el que més afecta als recollidors.
si dic que és pel medi ambient em mirin amb si estigués «Xalao».