«Nostàlgia de Xàbia»

OPINIÓ | Juan Legaz Palomares

Jo, no només trobo a faltar el passat la meua estimada Xàbia, sinó l'optimisme pel futur. Aquesta ingènua confiança que la ciència i la educació faran del demà un lloc millor, una Xàbia brillant, excelsa, exuberant i plena de pau i felicitat.

Abans, el futur era un lloc on tots volíem anar. Un lloc lluminós, ple de cotxes voladors i robots que ens prepararien el sopar. Als anys seixanta, els xiquets volíem ser astronautes, hui somien ser famosos. Miràvem l'any 2000 amb reverència, convençuts que allà començava la vida moderna. Ara el 2050 se'ns apareix com una cita amb el dentista, inevitable, però dolorosa. El que ha canviat no és el futur, sinó la nostra relació amb ell. Per mi, el futur consisteix a viure i morir abraçat per Xàbia.

Durant dècades, el progrés científic era sinònim d'optimisme. Les vacunes, l?arribada a la Lluna, els primers ordinadors o internet semblaven proves d?una humanitat invencible. Fins i tot les catàstrofes, Txernòbil o la minvada capa d'ozó, es veien com a xicotets contratemps tècnics. Però en algun moment l'entusiasme es va evaporar. El futur, que era una promesa, va començar a sonar a advertiment.

Potser el desencís va començar amb el canvi de segle, i successos com el de les Torres Bessones, la crisi financera o la pandèmia. Una successió d'enixs que ens va ensenyar que el demà no sempre era millor que ahir.

Per cada avenç que ens facilita la vida, n'apareix un altre que la complica. Tenim telèfons que tradueixen en directe qualsevol idioma, però la gent s'insulta a tots ells. Les xarxes ens connecten com mai, però no ens escoltem. Aleshores, hi haurà alguna cosa més delirant que estirar-se en una bona hamaca a la vora de la meua estimada Platja de la Grava de Xàbia sentir el copejament de les onades i exposar-te que et banyin els peus les seues cristal·lines i sanes aigües, mentre les gavines voletegen i sobrevolen l'entorn? Doncs no.

La ciència, que abans generava admiració, hui provoca més aviat ansietat. Vivim a l'era del «per si de cas». Per si la vacuna té alguna cosa rara, per si el cotxe elèctric explota, per si el robot s'enamora o decideix exterminar-nos. Ens hem tornat experts a sospitar. Abans es dubtava del polític i del banquer; ara també del físic i de lenginyer. I és clar, amb tanta por acumulada, el futur s'indigesta abans de provar-ho.

Doncs jo, decideixo reconfortar-me amb Xàbia que m'ofereix llum, tranquil·litat, satisfacció, alegria, comprensió i felicitat.

Potser també hi ha un problema d'excés. La tecnologia s'ha tornat tan omnipresent que ja no sabem què voler. Per això torna la nostàlgia, aquell refugi on les coses eren lentes, analògiques i fàcilment comprensibles. Quan els cotxes no es conduïen sols i la gent, en creuar el carrer, aixecava la vista. Ens dóna per enyorar el passat no perquè fos millor, sinó perquè almenys sabíem com funcionava. Tenia el ritme d'un vinil i l'aroma d'un cafè mòlt.

Però aquesta nostàlgia del futur perdut no deixa de ser un parany. Els mateixos que sospiren per l'idealisme abans no voldrien tornar a un món sense wifi. El que trobem a faltar no és el passat, sinó l'optimisme pel futur que teníem aleshores. Aquella ingènua confiança que la ciència, l'educació i la cooperació farien del demà un lloc millor. Hui, en canvi, el futur se'ns presenta com una mena d'examen de resistència. Més que gaudir-ne, sembla que calgui sobreviure'l. Doncs jo em conformo amb ser acceptat i abraçat per la meua estimada Xàbia.

És possible que això tingui un biaix generacional i els joves mirin el futur amb una altra lògica. Que no esperin miracles tecnològics, ni grans profetes. Que es conformin amb manvan tindre un planeta habitable i el lloguer a un preu raonable. Potser aquesta modèstia és el seu gran avantatge. Potser, precisament per no idealitzar el futur, acabin reconstruint-lo millor. Al cap ia la fi, una generació que hagi crescut sense promeses potser és l'única capaç de complir-ne alguna. No obstant això, la meua longevitat, viu, somia, adora i estima Xàbia, i el meu desig més gran és viure embrancat en la nostàlgia de continuar gaudint-la fins a l'extenuació de la meua vida terrenal. Un desig que no està lligat a l'egoisme i el materialisme rampants.