OPINIÓ | Juan Bta. Codina Bas
Salvador Abril Blasco va néixer a València el 1862. Es va formar a l'Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València, sent condeixeble de Joaquín Sorolla. Va ser un excel·lent paisatgista i un gran dibuixant de temes mariners. Va ser premiat a les Exposicions Nacionals de Belles Arts de 1887, 1890 i 1892. El 1892 va ser nomenat professor de l'Escola d'Arts i oficis de Granada on va impartir la càtedra de Figura i Decoració. El 1902 va començar a l'Escola de Belles Arts de Sant Carles de València. El 1903 va ser designat director de l'Escola d'Arts i Oficis de València i el 1904 va rebre el nomenament d'acadèmic de Sant Carles.
El 1914 explora la costa de Xàbia i Dénia i com a resultat del viatge, va escriure un relat titulat 'Records de les meues excursions', pel qual alguns autors ho consideren, juntament amb Eleuterio Abad, precursor de la Bio-bibliografia del segle XX.
Si bé el relat es publica el 1915, el que relata és referent a l'excursió realitza l'1 de juny de 1914, cosa que concorda millor amb el relat de la processó del Corpus que aquell any va van tindre lloc l1 de juny. A més a l'epíleg signat el desembre de 1915, deixa a l'aire la temporalitat incerta. Això fa temps que aquest relat poguera escriure's i imprimir-se que és un temps necessari per a aquesta determinació.
La seua relació amb Xàbia continuarà, i seran diverses les vegades que tornarà a visitar i pintar les costes, ben convidat per la família de Pedro Bas Codina, que havia estat deixeble seu, o bé a casa del diputat per Dénia i Callosa, Julio Cruañes, amb qui li unia una bona amistat.
Salvador Abril va ser un artista cultíssim que va aconseguir tant l'admiració com el reconeixement dels seus superiors i companys; va cultivar la seua amistat amb ells, però també amb els seus alumnes, a qui ajudava a introduir-se al complicat món artístic.
Desgranarem els records en què apareix tant D. Julio Cruañes com Manuel Bas Buigues.
Comença el relat dient que cap a 1885, uns trenta anys abans, va realitzar una excursió per Sierra Aitana, i va haver de recórrer la bella carretera que condueix de Vergel a Altea. Tal va ser per la impressionació que va quedar de la mateixa, que constantment desitjava visitar-la de nou, així com investigar de prop aquelles costes que només coneixia des d'alta mar, pels múltiples viatges que va realitzar creuant el Mediterrani, cap a l'Estret de Gibraltar.
En aquesta ocasió van eixir de València, Salvador i el seu amic Alfredo, l'1 de juny de 1914 al tren ia Carcagente canvien de tren per pujar a un que es dirigia a Dénia i en arribar a Vergel van baixar havent d'acomodar-se en un cotxe de cavalls amb què van arribar a Xàbia.
El cotxe, com a triomfant, entrava per aquell carrer del Convent. Les cavalleries celebraven l'arribada als seus estables, no necessitant excitacions de fuets, fent esforços per aturar-les el Majoral perquè no es desboquessin.
En arribar a la plaça es va interposar una silueta d'home alt, eixut, que a la contrallum de la lluna semblava un fantasma, que amb el braç aixecat deia:
– Ve aquí el pintor Sr. Abril?
Davant d'aquesta sorpresa, el cotxer es va sobreposar a les bèsties, i aquestes es van van detindre, encara que impacients, aprofitant el pintor i l'Alfredo aquell moment per baixar. S'hi va acostar el desconegut i ens vam saludar mútuament, resultant ser el pare d'un antic deixeble meu, que li havia anunciat la nostra arribada.
El referit home, anomenat Manuel Bas, d'ànima noble i cor senzill, se'ns va oferir immediatament, ens va portar a casa seua, i després de presentar-nos a la seua família, vam ser obsequiats amb chulletes i vinet del país.
Desitjant repòs per aprofitar l'endemà, se li va manifestar el motiu del viatge i la conveniència que aconsellés una hostatgeria on poguerasim instal·lar-nos còmodament. I amb una afabilitat digna de tot encomi, ens va acompanyar a la fonda que existeix al mateix carrer que creuem a la nostra entrada al poble, i se'ns va acomodar en dues cambres, tractant-nos com a prínceps, retirant-se després el bon Manuel.
Després de breu estona, quan ens disposàvem al descans, ens van cridar, resultant ser el mateix home (Manuel), el qual ens va presentar al Diputat provincial de Dénia i Callosa d'En Sarrià, D. Julio Cruañes, persona per altra simpàtic, afectuós, atent i fi, de rellevant cultura, conversa dolça i amena, el que se'ns va oferir de tal
manera perquè passéssim una estona a casa seua, que hagués estat gran descortesia no acceptar.
Així ho vam fer, i immediatament li vam tornar la visita. Aquest ens va presentar a la seua bondadosa germana la senyora Pura, que ens va rebre amb exquisida amabilitat, i vam canviar impressions, parlant de moltes coses, sent-nos tan agradable la seua dolça conversa i la seua amable companyia, que el temps es feia curt.
I sentint el serè que pregonava l'hora, prèvia un 'Ave María', vam decidir retirar-nos, i ja els jornalers del camp es dirigien amb les seues cavalleries i arreus de cultiu a les seues habituals ocupacions.
L'endemà van fer un bon matiner, ansiosos d'explorar la costa nord. Abans van visitar els poblats 'Sevilla' i 'Triana'. El primer, estació estiuenca, compost d'hotelets d'esbarjo, i el segon, a la dreta del riu Gorgos o Xaló, on hi ha l'amarratge del cable per a les Balears, el constitueixen casetes de famílies pescadores, gent senzilla conformada amb la seua sort.
Van arribar fins a la cova Tallada que van visitar veient la inscripció el rei Felip II de València i III de Castella escrita el 1599. En tornar en pujar la costa que portava al poble van veure l'Asil i després del sopar van eixir a passejar i van trobar D. Julio ia Manuel i van determinar visitar la Casa Consistorial alhora que sentien la banda de música que estava assajant.
En dies successius els va dedicar Salvador a prendre apunts alhora que navegaven cap al Sud i van poder observar les cordes que penjaven al penya-segat perquè els naturals d'aquells llocs, en temps bonancibles, se'ls veia pescar amb canya des de les mateixes.
Van poder veure el cap de la Nao i la Cova gran de l'Aigua i la del Llop marí, així com la dels Òrgans, apropant-se amb el 'Dengue', cap a les trencants, que s'aixecaven furioses, i tots van emmudir en absolut temorosos d'interrompre les veus de comandament. La tripulació maniobrava com un sol home. El pot obeïa amb precisió. Semblava com si l'experiència de la seua llarga vida li fes comprendre els perills i tractés de salvar-los. Cal al·ludir al nom de l'embarcació ja que el 1791 el Diccionari històric de les arts de la pesca nacional de Sáñez Reguart, es consigna al 'dengue' amb l'accepció 'sardinera' o 'embarcació o llanxa de 5 a 6 bancs, amb què a les costes de Cantàbria ixen a pescar la Sardina'.
El pintor, encara que les onades agitaven l'entorn, no parava de prendre apunts fins que va fer exclamar D. Julio: «Entre tants pintors que he vist treballar en aquestes costes, no en vaig veure mai cap que ho fes en aquestes condicions».
També van veure la Granadella, únic lloc segur, que reunia fins a bones comoditats, xicoteta platja que hi ha oculta entre aquelles elevades costes. S'enfilà el pot cap a la platja, on el mar així que es tancava entre les muntanyes s'amansava, fins a trobar-lo completament tranquil i al retorn van poder veure l'estació de salvament de nàufrags.
Els records es culminen quan estant al Casino prenent cafè D. Julio els va convidar a veure la processó del Corpus que passaria per casa seua, però abans els va fer recórrer la tornada entre aquella munió bulliciosa que gaudia amb la festa per lluir les seues gales.
Els balcons competien acumulats de testos plens de flors, i engalanats amb elegants penjaments de rics damascos, i els més humils, amb bonics cobrellits fets de punt de ganxo per les hàbils mocites, i adornats amb cintes de vius colors que, contrastant amb les tonalitats de les seues tonalitats dibuixos.
Però les flors perdien l'interès davant la bellesa de perspectiva que oferien aquella plèiade d'encantadores joves que, vestides amb mil gales, respiraven aures d'amor i content. Tot somreia al seu voltant. Parlaven amb la boca, amb els ulls i amb les mans, atraient amb la mirada la simpatia dels mossos, que les dirigien frases galants.
D'altres, a les grans reixes de les plantes baixes, departien afanoses amb els seus arrogants nuvis, envestides de tal manera, que no s'adonaven de si eren a terra o s'havien remuntat al cel.
Mentrestant, els pares, i els convidats de més edat, encara que relegats a segon terme, gaudien contemplant la felicitat que animava els seus. Veritablement aquell bell conjunt em recordava els clàssics festejos d'Andalusia i em creia transportat a l'Albaicín.
Arribem al carrer de Cánovas, hui Carrer A Grenyó, entrem a la casa de D. Julio, i saludem la seua afectuosa germana i altres persones que ja l'esperaven. Ens va obsequiar aquest, i vam passar al seu despatx on amb gran comoditat a través d'una descomunal reixa que ens separava del carrer, podíem veure quant hi passava El primer que va desfilar va ser l'Enramà amb els seus carros adornats. Les campanes alegres amenitzaven la festa i van anunciar la eixida de la processó. Aviat es van deixar sentir el tabalet i la dolçaina, indicant que aquella s'aproximava.
Obria la comitiva una gran bandera, a la qual seguien les Germandats i Confraries amb els seus ciris i escapularis, distingint-se les unes de les altres pels seus rics estendards; entonant càntics religiosos que elevaven l'esperit a regions superiors.
Portaven imatges precioses que no tenien valor artístic, especialment les antigues. Seguia a aquestes la Creu parroquial, i el Clergat, entre xiquets vestits d'Àngels –com si aquests no ho fossin-; el corresponent Apostolat i els personatges bíblics, encara que de roberia.
L'encens envolta l'espai amb aquell fum aromàtic, i cau gran pluja de flors sobre el pal·li, que cobreix el Santíssim. Seguixen els Clavaris, les Autoritats locals, de la Marítima i Cos de Carabineros.
La Banda executa una majestuosa marxa de caràcter clàssic, tancant el seguici una Companyia de Carabiners amb el ramet reglamentari del cas, ia continuació van els Alguaciles portant els barrets de les Autoritats i dels representants de l'element oficial.
Darrere encara seguix una massa compacta de dones que, en compliment de promeses que fessin, van majoritàriament descalces. Pocs moments després, quedava el carrer desert; observant-se que a totes les cases els convidats golejaven amb pastes i refrescos.
Les campanes, llançades al vol, formaven una confusió harmònica amb la Marxa Reial que executava la Banda i les aclamacions, càntics i vives d'aquella multitud que, entusiasmada, s'associava per solemnitzar la principal festivitat de l'Orbe catòlic.
Per acabar, es va disparar un bonic castell de focs artificials i una gran traca. Sortim per fer una passejada per aquells estrets carrers, i relliscàvem per la tova catifa que cobria el terra, formada per l'abundant flor esfullada barrejada amb la murta; fent-se el trànsit tan perillós, que aviat determinem retirar-nos al menjador de la Fonda, convidant a acompanyar-nos al Sr. Julio, ia Manuel que ja ens esperava allà.
El dia del comiat van visitar l'ermita de Jesús Natzarè que tenia nombrosos exvots de gent de mar i la església de Sant Bertomeu que exteriorment és també de bona època; amb la particularitat que va haver de ser alhora fortalesa, per estar coronada de merlets.
Al juliol de 1933, el Ajuntament de València, a proposta del regidor Sr. Bort, va adoptar la decisió de dedicar un carrer de la ciutat a l'artista. També té dedicat un carrer a les poblacions d'Antella, Chiva ia la platja de Tavernes de la Valldigna. Bé mereix que a Xàbia hi hagi un carrer dedicat al pintor que va posar Xàbia al candeler.
El meu agraïment a Mª Carmen Zuriaga, responsable de l'Arxiu i Biblioteca de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Carles de València per les atencions rebudes. També a Teresa Martín Bas i Nicolas Bas així com a Godofredo Cruañes per facilitar les fotografies de Manuel Bas Buigues i de Julio Cruañes i al Arxiu Municipal de Xàbia ia Verónica Blasco per les aportacions fotogràfiques de la processó del Corpus actualment.
Si alguna persona vol obvan tindre una edició facsímil de la publicació dels records dels meus excursions us podeu adreçar a la Biblioteca Nacional d'Espanya.
Bibliografia
- Agramunt Lacruz; Francesc. Diccionari d'Artistes Valencians del segle XX.
- https://salvadorabril.blogspot.com/p/biografia.html. Consultado el 1 de noviembre de
2025. - Abril, Salvador. Recordo les meues excursions. 1915
- Reus i boyd –Swan, Francesc, La Humanitat feta art. Homenatge a Pedro Bas. Ajuntament de Xàbia, 1986.
Preciós article, que va més enllà de les impressions del pintor i deixa un retaule d'una època i els seus personatges. És molt d'agrair l'esforç constant de Codina, incansable en la seua tasca. Gràcies Joan.