OPINIÓ | José Font Caballero
Dimecres de Cendra. Dejuni i abstinència. No és dia de precepte, però el Catecisme recomana la participació a la Santa Missa per rebre la cendra, aquest signe auster que ens recorda que som pols i en pols ens convertirem. Encara que hui dia la Quaresma comença sense estridències, gairebé en silenci a bona part del nostre país -sobretot a la Mediterrània- a Andalusia, la tradició seguix tenint gruix cultural i fondària espiritual. No és casualitat que continuï sent un dels baluards visibles de l?Espanya catòlica. Que ho preguntin al Govern amb l'intent de funeral laic fa poques setmanes.
A Andalusia, per exemple, els divendres de Quaresma no se serveix carn a moltes llars i restaurants. Pot semblar un sacrifici menor –una renúncia gastronòmica sense dramatisme–, però la qüestió no és la carn. És la memòria. És la pertinença. És el reconeixement que una comunitat també s'articula a través dels seus signes.
Perquè si som tan escrupolosos a respectar tradicions alienes, fins i tot quan ens resulten exòtiques o culturalment distants, per què hem de mirar amb ironia les pròpies? La tradició no és una peça de museu, és una arrel viva. I el que és viu es cuida o es perd.
Fa anys vaig assenyalar que Xàbia experimentava una discreta però real efervescència catòlica: processons més nodrides, cultes recuperats, noves imatges, associacions actives… Aquest cap de setmana s'ha sentit als mentiders de la nostra vila, una proposta per a la propera Setmana Santa: recuperar la mantellina espanyola el Divendres Sant.
Confesso que sempre he defensat la restauració de les tradicions, però amb una condició innegociable, que siga fidel, rigorosa, sense caure a la xarlotada ni al folklorisme superficial. El contrari és convertir allò sagrat en escenografia.
Va ser un error, per exemple, recuperar un cert acte de l'any passat, en horaris i emplaçaments aliens al sentit històric. Quan la fidelitat no és possible, és preferible innovar amb honestedat abans que deformar allò heretat sota aparença de continuïtat.
Que la mantellina torni als nostres carrers pot ser un gest de profunda elegància espiritual, un signe sobri i femení de dol i recolliment. Però ha de néixer de la convicció, no de la moda. De la fe compartida, no pas de l'entusiasme passatger.
Si la feligresia ho assumeix amb naturalitat, serà un esdeveniment històric i religiós. Si no, quedarà en artifici i ahir a la nit va acabar el Carnestoltes.
d'il·lusió també s'hi viu.