OPINIÓ | José Font Caballero
Els que hem tingut la sort de conviure amb els nostres besavis -deu anys en el meu cas- hem pogut conèixer una Xàbia totalment llunyana i desapareguda: la de la infantesa dels que van néixer a l'últim terç del segle XIX, i que han tingut a bé explicar-nos-la de primera mà.
Per a la nit dels morts, al nostre poble, a més del conte de Les Tres Bruixes del Montgó -història recentment compilada i publicada per Godofredo Cruañes Aracil, el veritable conte genuí dels xabieros- tenim altres llegendes que narraven els avis dels nostres besavis, com la terrorífica Història de l'home que es convertia en llop al Portetxol.
A mi em van explicar que, entre l'únic bosc d'alzines que baixava fins al mar, entre el Cap de Sant Martí i la Caleta -La Llobatera-, va passar, uns anys abans del Desastre del 98, un fet misteriós.
Es diu que hi habitava un carboner de nom Mateu Bañuls, natural de la vila, que vivia només en una caseta de pedra seca, amb un burro i un gos flac per companyia. Home reservat, un poc esquerp, però de bona fama… fins que el mal es va posar sobre ell.
Certa nit de tempesta, quan tornava de vendre carbó al poble, va ser sorprès pel temporal a prop de la Tercera Caleta. Els llampecs il·luminaven el mar com ganivets, i es van sentir udols que no semblaven d'aquest món. Va jurar després haver vist una criatura entre home i fera que li va mossegar el braç abans de fugir entre les vinyes.
Des d'aquell dia, el carboner va emmalaltir. Fugia del sol, parlava sol i, en nits de lluna, se sentien des de la cala xiscles espantosos, com si a la muntanya rugís una bèstia gran amb veu humana… Sens dubte, el licàntrop xabiero.
El dia de Sant Llorenç d'aquell estiu, la lluna s'alçà sobre la mar, rodona i roja. Els pescadors que tornaven de la feina van jurar haver vist, al capdamunt del penya-segat del Portetxol, una figura humana nua, retorçant-se a la resplendor de l'astre. De mica en mica, la figura es va allargar i es va transformar en un llop d'estatura d'home, amb ulls que cremaven com a brases. Va baixar entre les alzines, i aviat es van sentir els crits d'una dona del lloc, que va desaparèixer per sempre…
Expliquen encara alguns vells portecholeros que, a les nits de lluna plena, quan el reflex plateja l'aigua que banya l'Illa del Portetxol, se senten udols que provenen dels frondosos boscos de pins que es troben per tot arreu la Barraca fins a la Llobatera… Serà Mateu Bañuls?
Que interessant aporte. Moltes gràcies. No coneixia cap d'aquestes dues històries. Ja tinc alguna cosa per explicar aquesta nit al sopar