OPINIÓ | José Font Caballero
Dins la llista d'artistes proscrits, aquells que per decisió pròpia o per la inèrcia de la Història van quedar als marges del reconeixement, destaca la figura polièdrica de Vicente Escrivá Soriano (1913–1999): escriptor, guionista, productor i cineasta. En recordem fragments inconnexos, anècdotes disperses que suren a la memòria col·lectiva: casa seua Hemeroscopea davant de l'Asil, la seua prolífica carrera cinematogràfica, les cèlebres comèdies televisives com Mans a l'obra o Ple, si us plau!. Darrere del cineasta popular i de l'home d'indústria, però, hi ha un autor literari d'una profunditat sorprenent, gairebé desconegut: l'autor de Una ratlla al mar.
Una ratlla al mar és, abans que res, una autobiografia vetllada -una autobiografia amb ànima de paisatge- escrita amb la subtilesa de qui disfressa la seua veritat en la ficció. El veritable protagonista no és només el seu alter ego narratiu, sinó Xàbia, la vila marinera que el va veure créixer, convertida aquí en paratge simbòlic i en personatge viu. A literatura s'anomena paisatge-personatge aquesta forma de narrar on l'entorn respira, sent i determina el destí dels qui l'habiten. Escrivà aconseguix que Xàbia -la seua llum, els seus carrers, la remor de les barques, la vida costumista de principis del segle XX- es convertix en mirall d'una Espanya encara convalescent del Desastre del 1898.
La prosa d'Escrivà és una sublim excel·lència, d'aquelles que no necessiten artifici. Escriu amb la serenitat del qui recorda i amb la nostàlgia del qui sap que el temps no torna. Hi ha a les seues pàgines una tendresa per allò quotidià, una mirada que ennobleix la senzillesa de la vida xabiera, sense idealitzar-la. La seua Xàbia no és postal ni refugi turístic: és el batec íntim d'una infància, que tot i ser dura, es resisteix a morir.
Resulta lamentable que Una ratlla al mar siga hui una obra gairebé desconeguda, fins i tot als centres educatius del nostre propi poble. No s'estudia a secundària ni a batxillerat, malgrat la seua qualitat literària i el seu valor com a testimoni històric i emocional. Potser la seua absència és deguda al tabú que envolta Vicente Escrivà, a la llegenda negra que arrossega pel seu passat falangista, una filiació política breu, però suficient per condemnar-lo al silenci en determinats àmbits culturals.
Aquesta censura moral, hereva de velles ferides, ha impedit que es valori la seua obra amb objectivitat. Se'l jutja per la seua biografia i no per la seua literatura. Així, la seua “ratlla al mar” esdevé una metàfora amarga: una línia de divisió entre l'art i el prejudici, entre la memòria i l'oblit.
Vaig conèixer aquest llibre gràcies al meu enyorat amic Manuel Bas Carbonell, gran bibliòfil i guardià de tresors literaris. Posseïa una edició príncep -una de les cinc que es van imprimir- dedicada ni més ni menys que al president de la República Dominicana. Me la va prestar per a l'exposició que vaig organitzar en honor a Ramon Llidó, amb motiu del centenari del naixement d'aquest xaber il·lustre. Aquella edició portava el segell de l'editorial Hemeroscopea, fundada per Escrivà i Llidó, dos amics units per la passió del cinema i als llibres.
Reclamació Una ratlla al mar no és només un acte de justícia històrica i justícia literària, sinó també un gest de reconciliació amb la nostra història. En temps on la memòria es reescriu segons modes o ideologies, rescatar Vicente Escrivá és reconèixer que la cultura, com el mar, no té amo…
