OPINIÓ
Xàbia em convida a tornar-hi. D'on emana aquesta invitació? En el tràfec que ens ofereix la vida quotidiana el clam que acudeix a la meua ment és preguntar-me, quina és la llum de l'estrella que em guiarà cap al cel? Li pregunto a la gent, sobretot als javiencs i, amb una paciència, gairebé divina, em responen amb naturalitat que, si algú t'estima, et tornarà a buscar. Però, en el meu somieig d'amor a la meua estimada Xàbia, sóc jo qui la busca per tornar a estimar-la cada cop més, no només tornar a estimar-la, per sempre i per sempre, sinó que aquí em tens disposat a estimar-te com la primera vegada i, encara que estigui distant, per ser feliç en els teus records en cos i ànima.
Al tràfec estiuenc i al gèlid hivern, aquí em tens Xàbia, disposat a adorar-te. No vinc a demanar-te res, només et prego que deixis contemplar-te, abraçar-te, com sempre faig quan torno: col·locar-me davant de la Platja de la Grava, obrir els braços i consolar-me fent-te una forta abraçada perquè m'abastin amb la seua bellesa els Caps Sant Antoni i La Nao, que embelleixen la teua preciosíssima Badia i són Història de totes les teues vicissituds. Quedo rendit i postrat davant teu, per sentir el plaer de ser acceptat i, des de la meua pobresa literària, dir-te simplement: «t'estimo».
Si no és gaire demanar, et demano que m'acceptis com sóc: vell, maldestre, rude, potser egoista, un poc -o molt- capçal, també cansí i, potser, força rondinaire, degut potser a la senectut en què ens tornem els ancians més pesats, però per molt que desvari, et tornaré a vosaltres abraçat a les teues belleses.
Així, des del cor ple i alimentat pels teus bells paisatges i les teues platges cristal·lines, t'escric:
Ara ja estic retirat
potser, amb la mort propera,
però, encara que estic jubilat
el bé m'obre una finestra
la vostra gent m'ha ensenyat
que, estimant sempre es guanya.
a Xàbia vull viure
escrivint una bella frase
a Xàbia vull morir
abraçat per la gent i el paisatge.
Xàbia, acull-me a la teua falda,
quan s'acabi la meua vida
amb un senzill epitafi:
«de Xàbia i de les seues belleses: Joan no s'oblida mai».
